Res em fa sentir tant connectat a la vida com aquest espai de diàleg misteriós entre el dia i la nit. Una transició gairebé onírica en què el món sembla quedar suspès entre dues realitats.

Les ombres s’allarguen, els colors s’apaguen i les formes perden aquella nitidesa que, fins fa uns instants, ens permetia reconèixer-les fàcilment. El paisatge es transforma progressivament fins a quedar reduït a allò realment essencial, passant a ser un ball d’intuïcions i suggeriments. Els diferents elements de la natura, roques, arbres, arbustos i animals s’uneixen en forma de siluetes. Deixem de buscar formes concretes i comencem a intuir presències. Ja no sabem del cert què tenim davant, però en certa manera tampoc sentim la necessitat de saber-ho.

El crepuscle ens convida a acceptar la incertesa, a romandre en aquest espai fràgil i enigmàtic que s’obre en la penombra. Aquí la vida ens parla a través d’un altre llenguatge. Ens abandonem al plaer de deixar que sigui aquest llenç d’ombres qui ens expliqui tot allò que desconeixíem del món que ens envolta i també de nosaltres mateixos.