He passat més de 200 crepuscles fent volar la meva imaginació, lliurement, com la mateixa essència d’aquest maravellós esperit nocturn. M’he apartat del ritme caòtic que governa la nostra societat per poder trobar, en l’art de l’espera, la manera de connectar amb la verdadera naturalesa d’un ésser que demana pausa, respecte, silenci, paciència i discreció.
El duc, sense ser-ne conscient, ha actuat en mi com un guia espiritual, mostrant-me el valor d’una de les màximes que més m’han ajudat en aquesta vida: “deixar que la natura es dibuixi a si mateixa”.
Ales esteses que es dissolen com pinzellades a l’aire. La memòria d’allò que roman efímer.
Observo sense pressa la progressió del crepuscle. Les siluetes dels diferents elements de la natura es van perfilant fins a unir-se entre si. Arbres i animals dibuixant un sol cos, una sola ànima.
L’expressió d’una connexió inseparable entre l’ésser i l’espai que el defineix. El duc i la roca, la roca i el duc. Protegir-ne una per preservar-ne l’altre.
Éssers diferents de nosaltres que tanmateix, sovint desperten una ressonància inexplicable. És tenir la certesa d'estar experimentant quelcom realment profund, un plaer total, l’eco de la natura xiuxiuejant secrets ancestrals, la bellesa de la vida en el seu estat més pur. I en aquest moment, el temps s'atura. Això és al que em refereixo quan parlo de “l'essència”.
Refugi de misteris engendrats entre cel i pedra. Siluetes gravades en la memòria de mil formes que el crepuscle acarona cada dia. Quan avui miro de nou aquestes roques, sembla que encara visquin aquell instant —efímer, potser, però etern d’alguna manera.
Històries, escenes i emocions que simplement demanen no ser forçades per existir. Un espai lluny d’expectatives, però ben a prop de l’ànima. La frontera entre allò viscut i allò somiat. Criatures dibuixades sota la promesa i el misteri de les siluetes.
Meravellar-se és, potser, la manera més primitiva d’acostar-se a la veritat. La veritat de debò, la que no es pensa, ni s’analitza, ni es pot explicar. La veritat que només es contempla.
La lluna il·lumina els núvols baixos i lleugers mentre un profund eco d'amor ressona de fons. Després de llargues setmanes de seducció, arriba el moment més íntim pel duc. Aquesta nit, l'esperança d'una nova generació torna a la vida.
Una nit més a l’aguait, imaginant presències i siluetes que em submergeixin a l'essència oculta de les ànimes crepusculars. De cop i volta, la gran revelació, fosca, bella i lliure. L’eclipsi del gran duc davant els meus ulls. Aquella nit de lluna plena, el profund udolar del duc em va obrir les portes a un món que, avui encara, em sembla irreal.
